Vocabulari

Vocabulari:

ABSOLUTISME

Règim polític que es caracteritza per la reunió de tots els poders en un sola persona.

AGNOSTICISME

Actitud que nega la possibilitat d’un determinat coneixement. Els agnòstics en eixe sentit no neguen, com els ateus, l’existència de Déu, sinó només el que puga ser conegut sensible, racionalment o de qualsevol altra forma.

ANARQUIA

Absència total d’estructura governamental en un Estat.

ARISTOCRÀCIA

Forma de govern en què el poder és exercit per un grup seleccionat (els millors, aristós) .

AUTOCRÀCIA

Règim polític en el qual una sola persona governa sense sotmetre’s a cap tipus de limitació i amb la facultat de promulgar i modificar lleis a la seua voluntat.

CLEPTOCRÀCIA

És l’establiment i desenvolupament del poder basat en el robatori de capital, institucionalitzant la corrupció i els seus derivats com el nepotisme, el clientelismo polític i/o el peculado, de manera que aquestes accions delictives queden impunes a causa que tots els sectors del poder estan corruptes, des de la justícia, funcionaris de la llei i tot el sistema polític i econòmic.

COMUNICACIÓ

 Categoria de la filosofia idealista que designa una correspondència gràcies a la qual el «Jo» es descobrix en un altre. En aquesta, cal distinguir entre el significat lingüístic i el pragmàtic.

COMUNITARISME

Pensament basat en que els éssers humans no són només individus racionals i raonables, desconnectats del seu context social, sinó que els vincles i les relacions que forgen entre ells constituïxen peces molt importants de la seua identitat.

DEMOCRÀCIA

És el sistema en què la sobirania (el poder) residix en el poble.

 DICTADURA

Règim polític en el qual una sola persona governa amb poder total, sense sotmetre’s a cap tipus de limitacions i amb la facultat de promulgar i modificar lleis a la seua voluntat

FALÀCIA

 Forma d’argumentació falsa, és a dir, raonament en què la conclusió no se seguix lògicament, necessàriament, de les premisses de què es partix, però que té l’aparença de verdadera, o passa per verdadera.

FELICITAT

  La felicitat és el sumisc bé o bé objectiu a què tendix el ser humà com ser racional

GNOSEOLOGIA

Part de la filosofia que estudia els principis, fonaments, extensió i mètodes del coneixement humà.

ISOKRATIA

El govern dels iguals, una forma de govern en el qual tots els ciutadans posseïxen poders polítics equivalents.

JUNTA MILITAR

És un govern format per alts comandaments de les forces armades d’un país, normalment després de la presa del poder per un putsch o colp d’estat.

OLIGARQUIA

Sistema de govern en què el poder està en mans d’unes poques persones pertanyents a una classe social privilegiada.

POLITOLOGIA

És la ciència que estudia “El Poder” exercit en un col·lectiu humà. Així, la politología s’encarrega d’analitzar les relacions de poder que es troben immerses en un conjunt social, siguen quals siguen les seues dimensions.

PRAGMATISME

Terme procedent del grec “pragma” (acció) . Corrent filosòfic que sorgix en els EUA, en reacció contra el positivisme, a finals del segle XIX. En general, el pragmatisme suposa que el significat d’una proposició consistix en les seues conseqüències futures, per la qual cosa els objectes han de ser concebuts en funció dels efectes pràctics que produïxen, o que s’espera que produïsquen en el futur. En William James, per a qui la veritat és l’avantatjós (és a dir, la qual cosa resulta pràctic o satisfactori) el pragmatisme aconseguix també un desenrotllament en l’àmbit de la moral.

PRINCIPI

Punt de partida, idea rectora, regla fonamental de conducta. En els seus començaments, la filosofia de l’antiguitat grega, prenia en qualitat de principi inicial l’aigua, l’aire, el foc, la terra, etc. Es concebia al principi com a expressió de la necessitat o de la llei dels fenòmens.

RETÓRICA

Disciplina considerada com a part dels estudis filosòfics pels Sofistes, dirigida a utilitzar les habilitats per a exposar i argumentar, en una base exageradament formal; de mode de conduir els oients a convéncer-se de la tesi sustentada per l’expositor, inclús si la mateixa fora falsa. Sòcrates i Plató van fer una forta crítica d’això; encara que Aristòtil no la va considerar totalment negativa.

UTILITARISME

Per a esta doctrina, el bé suprem i el fi que ha de tindre l’home és l’útil, des de dos punts de vista: la utilitat considerada, és la de l’individu. La utilitat considerada com el bé, que és útil per a la societat.