El club de la lucha

Un jove fastiguejat del seu gris iclublucha monòtona vida lluita contra l'insomni. En un viatge amb avió coneix a un carismàtic venedor de sabó que sosté una teoria molt particular: el perfeccionisme és cosa de gents febles; només l'autodestrucció fa que la vida meresca la pena. Tots dos decideixen llavors fundar un club secret de lluita, on poder descarregar les seues frustracions i la seua ira, que tindrà un èxit arrotllador.

00:02:26 “Tots sabem que se sol danyar més a la persona que volem.”

Moltes vegades cometem el gran error de danyar a la persona que més volem. Potser perquè no ens adonem; perquè creiem que aqueixa persona ens permetrà algunes coses que la resta de persones no fan o pel simple fet que nosaltres mateixos ens prenem aqueixa llibertat. Tot açò no hauria de succeir. Hem de cuidar en tot moment el que ens importa, anteposar-ho a tot la resta. Ja que per allò que sentim amor és pel que seguim vius. Hem de cuidar tot el que ens importa perquè no sabem quan serà vesprada.

6 “-Estic patint

-Vol veure sofriment? Visite als xics amb càncer de testicle. Açò sí que és patir.”

Moltes vegades creiem que el que estem passant nosaltres és el pitjor que existeix en el món perquè tendim a exagerar tot. És un comportament egoista, ja que no ens adonem de la realitat; que el nostre segurament tinga solució i que hi haja molta gent que segur que l'estiga passant pitjor que nosaltres.

Açò desgraciadament en el nostre món succeeix molt. Per citar un exemple, nosaltres ens queixem per ximpleries, perquè no tinc açò, no tinc l'altre i existeixen milers de persones que en aquests moments pateixen misèries en els seus països, que ha de fugir perquè senten que van a morir, açò és sofriment.

9.26

El protagonista se sent solament, abandonat. No té ningú a qui explicar-li les seues penes. Quan troba el grup d'ajuda s'adona que no està solament, que hi ha molta gent que passa el mateix que ell. Sent compassió per la resta i ajuda en el mateix. Troba un focus en el qual centrar-se per a eixir d'aqueix mal moment que està travessant.

9.34 “Com més ploraven ells més plorava jo”

Segurament açò ens ha passat a tots. Moltes vegades en veure que algú està passant per un mal moment i s'esplaia amb tu, tu també assegues aqueixa necessitat d'obrir-te com aqueixa persona ho ha fet. Alliberar-se de totes aquelles coses que t'angoixen. I que aqueixa persona no senta cap prejudici feia tu. Moltes vegades tampoc fa falta explicar el perquè d'açò, solament amb plorar un se sent millor.

15.33 “Quan la gent creu que t'aquestes morint de"FIGHT CLUB", "Edward Norton", "MSDFICL_EC011" *** Local Caption *** 68003043 debò t'escolta en comptes d'estar esperant el teu torn per a parlar”

Desgraciadament açò és veritat. Quan creiem que a una persona li queda poc temps intentem aprofitar al màxim, acaronar-li, cuidar-li i no ens adonem que açò l'hauríem de fer amb tothom a tota hora. No hauríem de deixar passar el temps amb ningú. Hem de gaudir de la vida, escoltar, estimar i no guardar-nos gens per a nosaltres perquè mai saps on et pot portar la vida. L'amor que no demostres avui es perdrà per sempre. Recordem que la vida és tan curta i tan fràgil que no tenim temps que perdre en rancors i estúpides discussions, sinó tot el contrari perquè mai siga massa vesprada.

18.53 “Si et despertares a una altra hora, en un altre lloc, et despertaries sent una altra persona?”

Està pregunta si l'aplicara a mi mateixa seria sí. No és que canviaria la meua aparença ni gens d'açò, però el que sí que potser faria seria aprofitar més el temps. No vol dir que ara no ho faça, sinó que ho faria d'una altra manera. Ara mateix viu en una vida que el que més m'importa és traure bones notes para en un futur poder estudiar el que jo vull. Però estic segura que si no estiguera en aqueixa situació, si estiguera en un altre moment no faria el que faig ara. Les meues activitats canviaria i jo mateixa aprofitaria per a descobrir noves coses, segurament viatjant.

28.56 “Subproductes obsessionats per un estil de vida. Assassinats, delicte, pobresa són coses que no m'incumbeixen. El que si m'importa són revistes de famosos, una televisió amb 500 canals, el nom d'algú en la meua roba interior, creix pèl, *viagra, succedanis.”

Vivim una època en la qual ens importa el menys important. Una època en la qual ens sorprèn més que algú no tinga televisió a casa al fet que es muiren centenars de persones creuant el mar en condicions pèssimes. És indignant i increïble, però molt més lamentable. Em pregunte en què ens hem convertit. En quin moment deixem de ser persones per a convertir-nos en monstres consumistes sense cor.

Tampoc és generalitzar però molts ens quedem implacables davant totes aquestes barbàries. Ja no ens sorprèn la desgràcia humana, no ens preocupa com abans. I m'espanta saber on pot acabar tot açò, acabarem per destruir-nos uns a altres sol amb la indiferència? Espere que no.

29.30 “Evolucionem no intentem canviar el futur”

Potser est siga un dels problemes més preocupants de tots. No preocupem tant per canviar. El que no ens agrada ho canviem però, de debò creiem que podem canviar el futur? Jo crec que no. Com qualsevol cosa, l'educació o un edifici ha de tenir uns fonaments, unes bases i una vegada aconseguit açò anar evolucionant i construint a poc a poc tot. No serveix de res voler canviar les coses des de 0 perquè fa falta un principi.

30 “El que posseeixes acabarà posseint-te”

Les coses que posseïm ens influeixen tant que canvia la nostra forma de pensar, les nostres coses no viuen per a nosaltres, nosaltres vivim per a elles. Crec que en tot açò es basa el consumisme. Definitivament vivim en una societat en la qual impera el consumisme i la majoria de les vegades som el que posseïm. És a dir, avui dia sembla que l'important és tenir un cotxe millor que els altres, una millor casa, etc. Ens fiquem en despeses que no podem pagar, ens donem luxes innecessaris, però de debò podem viure al marge de tot açò? És molt difícil pensar diferent a la resta, creure que per açò et van a tractar diferent. Tot és tan superficial que segurament ningú siga com de debò és.

1h 1m “Únicament quan es perd tots som lliures per a actuar”

La pel·lícula segueix constantment amb el tema del consumisme. La nostra mentalitat de voler més i més. Però què passaria si perdérem tot el que tenim? Segurament tindríem moltes més llibertats, ens preocuparíem més per les persones que per les coses. Començaríem a viure i deixaríem a un costat tot allò que ens ho fa més difícil. Potser tornaríem a ser més humans.

1h 8m “Som els fills maleïts de la història, desarrelats i sense objectius. No hem patit una gran guerra; tampoc una gran depressió. La depressió que vivim és la de les nostres pròpies vides. La guerra que entaulem amb nosaltres mateixos és espiritual. Vam créixer amb la televisió que ens va fer creure que algun dia seríem importants, déus del cinema o estels de la música. Però no ho serem. I a poc a poc ho entenem. Sabem que ens han estafat. El que fa que estiguem molt cabrejats".

Les persones a poc a poc es van adonant que han sigut enganyats, que els seus objectius són irreals, tots ells creats per l'ambient en el qual viuen. S'han adonat que sense aqueixos objectius irreals no tenen gens que fer. No tenen futur, perquè tot el que tenien era impossible. Estan enfadats, dolguts i necessiten fer alguna cosa sobre aquest tema. Necessiten que la gent s'adone d'açò. Perquè els problemes estan en el seu interior. Són problemes morals que els impedeixen avançar.

1h 18m

El Club de la Lucha està traspassant límits. Abans es barallaven entre ells pel simple fet d'alliberar-se, per a alliberar tensions i tot açò ho feien voluntàriament. Però tot açò està canviant. Semblen un exèrcit, obliguen a la gent, els intimiden perquè canvien les seues vides, però açò no ha de ser així. Per molt que semble que una persona no està fent el que nosaltres creiem que li agrada no hem de molestar-li. Cadascun és lliure de triar el que creu millor i ningú té dret a influir-li. L'única cosa que podem fer és aconsellar, però mai obligar.

1h 20m “Passar de tot allò que no tinga vertadera importància.”

Nosaltres som el que li donem importància a les coses, som lliures de triar el que volem. Tan lliures com per a escollir bé o malament. Som nosaltres els que triem la nostra vida posant prioritats en elles. Segurament hauríem de fer-ho amb més cap, però aqueix és l'únic problema de tenir tantes coses per a triar, que potser la nostra elecció siga errònia.

1h 26m

El protagonista parla amb Bob clubbobperquè es quede perquè realment en el seu cor és el seu únic amic. Amb ell va tenir una relació sincera amb el qual va plorar i va tornar a sentir-se una miqueta millor. Per açò sempre intenta que el seu amic estiga bé, per açò li diu que espere, que es quede i li diu com.

1h 28m “Què cony heu fet?”

El protagonista ja està realment enfadat. No li agrada gens fins a on està arribant açò. És l'únic que s'adona que no és graciós ni bé para ningú. Cremar edificis manca de significat en el qual va començar sent un club de lluita en el qual la gent anava per a alliberar-se. En el qual no s'obligava a ningú ni perjudicava a ningú @ajeno. Les coses van bé fins que comencen a perjudicar a uns altres. Sempre cal adonar-se el dany que es pot fer als altres que no estan a favor de nosaltres.

1h 35 “Deixa d'intentar controlar tot i solta't”

Moltes vegades estem tan pendents que tot isca ben que no ens preocupem per gaudir. És necessari en tot moment prendre un respir i adonar-nos si de debò estem a gust amb el que estem fent o potser el que va començar sent bé ens està consumint. Si no és així donar un canvi a tot i ací quan comencem a cercar i trobem el que ens fa feliç començarem a gaudir.

Finalment el protagonista s'adona que està boig. Que Tyler solament estava en el seu cap i era projecte de la seua imaginació. Que tot allò pel que estava en contra estava dins del seu cap. Que ha creat tot açò ell solament. Se sent malament per haver deixat que el seu cap se li comise, per haver fet totes aqueixes barbaritats sense adonar-se. Tot açò per la seua falta d'autoestima, per voler ser algú que no era, algú que ell pensava que era millor, però no. Però per sort aconsegueix adonar-se i matar totes aqueixes pors començant per Tyler. Però sincerament no sé si realment s'arriba a alliberar, perquè ho fa de la mà de Marla, i no sabem si ella existeix de debò o és un reflex d'una persona que al protagonista li agradaria tenir en la seua vida. Algú que aquest amb ell, que li vulga, que li suporte i camine amb ell quan ningú ho fa. Potser ella també siga irreal i la seua bogeria es convertisca en una altra una vegada superada la de Tyler.